Entre rius i mars. Una geografia de la memòria

Aquesta exposició que presento a l’Acadèmia de Belles Arts es desplega en dues seleccions d’obres que es troben i dialoguen entre elles. Cada peça és un fragment d’un paisatge íntim, on conflueixen records, territoris viscuts i territoris imaginaris.

Entre rius i mars, les formes i els colors dibuixen una cartografia emocional, un espai de trobada entre la memòria personal i la col·lectiva. D’una banda, hi ha la meva vinculació amb la terra entre rius —la Mesopotàmia— i els textos mítics del Poema de la Creació. Aquest espai, situat entre el desert i les aigües, entre l’origen i la paraula, ha estat, al llarg del temps, una font constant d’inspiració. Va ser als anys noranta quan vaig tenir l’oportunitat de trepitjar físicament aquests indrets, de banyar-m’hi els peus i de mirar-la als ulls. Aleshores, la Mesopotàmia va prendre una forma més tangible, més propera, més meva.

De l’altra, la Mediterrània, un horitzó que m’ha acompanyat des de sempre, però que en els darrers anys ha esclatat amb una nova intensitat. He aprofundit en les seves arrels, els seus períodes històrics, les seves cartografies canviants. Ha estat una recerca als seus orígens, als seus poetes, cartògrafs i pensadors, i també una exploració de la meva pròpia experiència —tant física com simbòlica— al voltant d’aquest mar que és, alhora, límit, memòria i desig. L’origen de tot plegat ve de lluny. Les primeres obres que vaig realitzar sobre la Mediterrània tenen com a punt de partida les poesies i els escrits de Salvador Espriu, que, als anys vuitanta, van obrir la meva porta simbòlica i poètica cap a aquest mar —un espai de memòria i de resistència. Amb el pas del temps, les estades a Kato Zakros, a Creta, van aprofundir encara més aquesta connexió, aportant-li una dimensió íntima dins la meva obra. D’aquestes experiències en van néixer peces que recullen el diàleg entre el paisatge, la paraula i el vaixell, inspirades també en el llegat i la poesia d’Ausiàs March.

Recordo especialment una sèrie de peces que entrellaçaven poemes d’Ausiàs March amb versos de Hafez de Shiraz. Tots dos, poetes medievals gairebé coetanis —un català i l’altre persa— es convertiren per a mi en ponts entre cultures i llenguatges. Vaig integrar-ne fragments —reescrits per mi a mà— dins les obres, fent dialogar les seves paraules amb la imatge. En algunes peces, també hi vaig incorporar poemes de Hafez reescrits a mà i en persa per Behjat Mahdavi. A mesura que avançava el meu viatge artístic, aquest s’enriquia amb el coneixement del passat i amb la recerca de persones i períodes —tant d’una riba com de l’altra del Mediterrani— que obrien camins de creació i de trobada. Les meves teles, mapes, escrits i imatges reflecteixen aquest coneixement adquirit al llarg del trajecte.

Aquest treball inclou especialment l’estudi i la representació dels períodes antics i medievals de la Mediterrània, on el passat ressona amb força i s’entrellaça amb les preguntes del present. És, per tant, un viatge a través d’aquest espai i mar compartits, amb una mirada oberta cap a les seves ribes, als seus paisatges i al pensament que hi ha bategat al llarg d’una història comuna. Una travessia que ens convida a la reflexió, al diàleg entre cultures i a l’experiència compartida que, tot i la distància, continua ressonant dins nostre.

En aquesta mostra també hi incloc un llibre d’artista realitzat en col·laboració amb Josep Maria Ripoll. El seu text poètic i el meu treball visual dialoguen en un debat obert sobre la Mediterrània, les seves contradiccions i les nostres vivències. Un exercici compartit en un moment en què cal aprofundir en la comprensió i el reconeixement mutu entre cultures.

Assumpció Oristrell